La música dels comiats

M'he adonat que, normalment, les obres que més m'agraden són les escrites en l'època de vellesa del compositor. Tenen una calma difícil de trobar en els compositors més joves. En algunes d'elles s'entreveu una valoració de com ha sigut la vida i una resignació a marxar, i en altres aquesta lectura és més que evident. A continuació citaré tres d'aquestes obres, les meves preferides; espero que les gaudeixis tant com jo.

La Vuitena Simfonia de Bruckner és de les meves favorites; però, si m'he de quedar amb algun moviment, sens dubte és el tercer. Es tracta d'un adagio llarguíssim i molt tranquil, en Re bemoll major (una armadura que associo amb una sensació de calma, com en el segon moviment de la novena de Dvorak o el Claire de Lune de Debussy) i que, com la majoria de música de Bruckner, té una textura sempre plena i llisa. Les melodies són curtes però donen sensació d'amplitud, i les harmonies són en tot moment nobles i consonants. Malgrat la calma que desprén la música, també es pot entendre la tristesa, profunda però simple, que suposa veure el temps de joventut ja passat. El passatge que més m'agrada, però, està cap al final: un coral de trompes (no podia ser d'altra manera, sent trompista...) sobre el tema principal i un coixí de les cordes. Després la música es va diluint fins la calma absoluta.

Aquí et deixo una interpretació d'aquest moviment. Dirigeix Celibidache, del qual no sóc gaire partidari, però per a aquesta música crec que és ideal.

Bruckner tenia uns 60 anys quan va començar a escriure la seva vuitena simfonia, per tant no podem dir que fos un comiat a la vida (de fet encara viuria 10 anys més), com sí que són les dues obres següents.

Richard Strauss ha sigut, durant anys, el meu compositor preferit. Últimament, però, l'estic abandonant una mica en favor de Mahler. La causa d'aquest rebuig és que el trobo massa superficial i al servei de la tècnica. L'única obra que considero sincera de veritat és Vier Letzte Lieder (Quatre Últimes Cançons).

Strauss tenia més de 80 anys, i sempre havia defensat una tradició germànica que, als anys 30 i 40 del segle XX, van portar a una de les més grans barbàries de la Història: el nazisme. El nazisme va aprofitar aquests ideals defensats per Wagner (i heredats per Strauss) i els va utilitzar com a propaganda per a prometre una Alemanya gloriosa. Quan Alemanya va perdre la Guerra, amb tota la destrucció i misèria que va portar, Strauss va quedar profundament afectat, ja que aquells ideals que ell sempre havia defensat quan era jove com un somni, havien acabat en un veritable malson.

Desencantat amb tota aquella tradició, hagués cabut esperar que trenqués amb l'estètica que la definien. Però va fer una cosa encara més sorprenent: es va aïllar del món contemporani i va voler recuperar l'estil de la seva joventut, romàntic i líric. Així, el seu comiat era una mica més tranquil, malgrat l'amargor que li suposava haver estat enganyat pels seus ideals.* Així, van sorgir les Quatre Últimes Cançons: Primavera, Setembre, En anar a dormir i Al capvespre.

*Cal tenir en compte que Strauss sempre va tenir una posició incòmoda i tensa respecte al règim nazi, malgrat que l'intentessin prendre com a referent de la música alemanya actual. Va estar bastant al marge de tot acte de propaganda i fins i tot va fer alguna crítica en l'òpera Friedenstag; també va protegir la seva jove i el seu amic Stefan Zweig, ambdós jueus.

L'última cançó, Im Abendrot (Al capvespre), és clarament un comiat a la vida. A continuació tradueixo el text de Joseph von Eichendorff:

Hem caminat a través de pena i joia

agafats de la mà;

de la nostra caminada descansem

ara en aquestes terres.

Al noste voltant, les valls s'inclinen

mentre el Sol es pon.

Dues aloses s'enlairen

somiadores en la brisa.

Apropa't, i deixem-les volar,

que aviat serà hora de dormir.

No perdem el nostre camí

en aquesta solitud.

Oh vasta, tranquil·la pau!

Tan profunda al capvespre.

Estem tan cansats de caminar--

És això potser la Mort?

Com es pot apreciar, el poema, d'una bellesa increïble, il·lustra, mitjançant la metàfora del capvespre i de la vall tranquil·la, el moment de la mort. La manera com li posa música Strauss és també conmovedora: al principi, en una explosió de color orquestral, ens podem imaginar el crepuscle, amb les seves llums daurades; més endavant, quan parla de les aloses que volen amunt, les representa amb les floritures d'una flauta. Però el més esborronador és el final. Quan la cantant pronuncia la paraula Tod (mort), cita el tema del seu poema simfònic Mort i Transfiguració, escrit gairebé 60 anys abans. Quan acaba el poema, però, no acaba la música; es va tornant fosca i en cert punt dramàtica, però va canviant de color (sempre dins la foscor de la mort) i, de sobte, se senten els cants dels ocells, altre cop representats per trinos de flautes. I així acaba la llarguíssima carrera de Richard Strauss: amb l'esperança que, quan li arribi la mort (i preveu que serà aviat), aquesta sigui només un trànsit cap a la nova vida.

Adjunto també una versió d'aquesta obra, interpretada per la llegendària Elisabeth Schwarzkopf:

La tercera i última obra que volia compartir és, possiblement, la meva obra preferida del meu compositor preferit: La Cançó de la Terra de Gustav Mahler. Aquest compositor va tenir una vida molt complicada: de petit se li van morir set dels seus tretze germans, sempre va tenir una salut delicada, va ser criticat com a compositor i director per la premsa antisemita, va morir la seva filla gran als 5 anys... Tot això va influir en la seva música, poblada de marxes fúnebres i referències a la mort; totes les seves obres, simfonies o lieder, tracten aquest tema d'alguna manera o en algun moment, i com a màxims exponents la segona, cinquena, sisena i novena simfonia, o els Kindertotenlieder.

La Cançó de la Terra també tracta el tema de la mort. Ho fa des d'un punt de vista molt pessimista; els cinc primers moviments (Cançó de beure de les misèries de la Terra, El solitari a la tardor, De la joventut, De la bellesa i El borratxo a la primavera) parlen de la misèria i desconsol que hi ha al món en contrast amb la bellesa d'aquest. El sisè, el que vull comentar, s'anomena El comiat (Der Abschied), un títol que ens dóna bastanta idea de quin és el tema que tracta.

Ja les circumstàncies de la creació de l'obra són bastant peculiars: hauria d'haver estat la novena simfonia de Mahler, però el compositor, supersticiós com era, no la va voler anomenar així perquè tenia por que, com tots els altres grans simfonistes del segle XIX, fos l'última. Curiosament, en els dos anys que van passar entre acabar aquesta obra i morir (amb només cinquanta anys), encara va tenir temps d'escriure la novena simfonia (anomenada com a tal), que va ser, efectivament, l'última completa (la desena només la va poder esbossar).

L'obra és un punt mig entre la simfonia i el lied. Els textos són adaptacions a l'alemany de Hans Bethge sobre textos xinesos; en el cas de l'últim moviment, són de Mong Kao-Yen i Wang Wei. Aquest és el més llarg de tots els moviments: dura més o menys el mateix que els altres cinc junts. Aquest és el text, en una traducció al castellà extreta de viquipèdia:

El sol se despide detrás de las montañas.

En todos los valles baja el atardecer

con sus sombras, llenas de frío.

¡Oh, mira! Como una barca argéntea,

cuelga la luna alta en el mar del cielo.

¡Noto cómo sopla un frágil viento

tras los oscuros abetos!

El riachuelo canta lleno de armonía a través de la oscuridad.

Las flores palidecen a la luz del crepúsculo.

La tierra respira llena de tranquilidad y de reposo.

¡Todo anhelo quiere ahora soñar,

los hombres cansados vuelven al hogar

para aprender nuevamente, en el descanso,

la felicidad y la juventud olvidadas!

Los pájaros se encogen tranquilos en sus ramas.

El mundo descansa...

El viento sopla frío por las sombras de mis abetos.

Yo estoy aquí, y espero a mi amigo,

espero su último adiós.

Oh, amigo, deseo fervientemente gozar

contigo de la belleza de este atardecer.

¿Dónde estás? ¡Me dejas demasiado tiempo solo!

Camino de un lado para otro con mi laúd

por campos cubiertos de hierba tierna.

¡Oh, belleza! ¡Oh, mundo ebrio de amor y de vida eternos!

Bajó del caballo, y le ofreció el brebaje

de la despedida. Le preguntó hacia dónde

se dirigía, y también por qué tenía que ser así.

Habló, y su voz estaba anegada en lágrimas:

¡Oh, amigo mío,

la fortuna no fue benevolente conmigo en este mundo!

¿Adónde voy? Voy a errar por las montañas.

Busco la tranquilidad para mi corazón solitario.

Hago camino hacia la patria, hacia mi hogar.

Ya nunca más vagaré en la lejanía.

Mi corazón está tranquilo y espera su hora.

¡La querida tierra florece por todas partes en primavera y se llena de verdor

nuevamente! ¡Por todas partes y eternamente resplandece de azul la lejanía!

Eternamente... eternamente...

En aquest text ens trobem de nou amb la metàfora de la mort a través del capvespre, però aquí és més explícit, en explicar la situació de dos amics que s'acomiaden. A més, les paraules de l'amic són clares: "Mi corazón está tranquilo y espera su hora".

El que m'agrada més d'aquest moviment és el final; després de gairebé 25 minuts d'una música fosca, pesada, gairebé monòtona (amb excepció dels versos centrals, entre "Oh amigo, deseo fervientemente gozar..." i "¡Oh, belleza! ¡Oh, mundo ebrio de amor y de vida eternos!", on la música és més melodiosa i apassionada), en els últims versos (afegits per Mahler), a partir de "¡La querida tierra florece por todas partes en primavera y se llena de verdor...", l'orquestra explota en color, amb el timbre completament nou de la celesta, les arpes i la mandolina, i amb una melodia infinita que es perd fins al silenci mentre el cantant va repetint Ewig, ewig (Eternament...) com un mantra.

Així doncs, el missatge que ens deixa Mahler és el de resignació davant la mort, però també de comunió amb la natura, en la línia panteista; ve a dir: "La natura viurà, però l'home ha de morir". Aquesta idea que el món seguirà bell i jove cada primavera, mentre que l'home morirà, lliga també amb la idea de "L'etern retorn" de Nietzsche, filòsof molt influent en el pensament de Mahler.

Crec que a partir d'aquí les paraules ja sobren; només et deixo amb aquest meravellós final. Malauradament, la versió que m'agrada, dirigida per Bernstein, està fragmentada, pel que et deixo la part final, que d'altra banda és la més bonica. A gaudir!

#Música #Bruckner #Simfonia #Strauss #Lied #Mahler #Poesia